Per això faig fotografies. A propòsit de la Segona Festa Estellés

Un apunt per contribuir a l’homenatge a Estellés des de la catosfera, promogut per Víctor Pàmies

Perquè la pròxima vegada que hi passes a prop ja estaran enfonsant-se o hauran desaparegut. Per això vaig sempre amb la càmera de fotos a la motxilla. Aquella torre del pas a nivell del trenet, aquell molló de la carretera comarcal, aquella sèquia, aquella alqueria, aquella pintada… ja no existeixen. Les he vistes, sí, després n’he copsat l’absència i m’he entristit.

A la banalització urbanística de les últimes dècades han sobreviscut uns quants carrers, uns quants monuments: allò més grandiloqüent, allò que era obscé destruir o que conformava el paisatge més pintoresc, allò que encara no ha arribat al preu pel qual hom decideix vendre. Ja ho sé, que exagere: hi ha rehabilitacions, hi ha gent sensibilitzada i no és res que no haja ocorregut infinitat de vegades al llarg de la Història, però m’esborrona.

Quan hi vius i t’estimes una ciutat, vas bastint-te el teu decorat, que saps provisional, i allí, en la teua memòria res no és sobrer i mai ho són aquests detalls insignificants. Hi sobreviuen les amistats, el veïnat, i no tots. Rememores “la joia pura del carrer” i t’adones que no saps què se n’ha fet d’aquella casa de la cantonada, d’aquella botiga on us citàveu; aquella cigarreta, aquell bes, ara estan adulterats.

Això que us conte són, segurament, només moments de malenconia, que aprofite per deixar testimoni en imatges. Estellés era un cronista, i un poeta com n’han parit ben pocs.

“El camp de Burjassot i el camp de Borbotó,
el secà de Paterna i el secà de Godella,
i els cementeris blancs i els rajolars vermells,
i el tren que va a Paterna i el que ve de Paterna,
i després el de Llíria i més tard el de Bétera,
i aquells tramvies grocs i casa la Conilla,
i Beniferri amb àlbers i canyars i senderes,
i els grans pins del castell vinclats damunt la sèquia,
i el tren de Burjassot, i el tren que puja a Llíria,
i el que baixa de Llíria, i el que acaba en Montcada,
i la calç de les coves que hi ha per Benimàmet,
i el que acaba en Paterna, i orinar al corral,
i la flaire dels horts, la calç de les parets
quasi blava amb la lluna, i el silenci, i el tren,
el tren nocturn, que creua solitari la nit,
i el camp de Burjassot, i el camp de Borbotó,
i el secà de Paterna, i el secà de Godella,
i el Pla del Pou, i els masos, les barraques de Lluna,
l’Alqueria del Pi, i el Pixador, i el mas
del Rosari, i la casa del Saboner i el pi,
i el Molí de la sal i el llibre que he d’escriure,
i el tren que ve de Llíria i el que puja a Paterna”

Estellés no ho oculta:

“Si volgués aclarir açò, probablement
em caldria pensar, hauria de sentir,
i no em dóna la gana. Ho deixe tal com va.
Ara només tinc ganes, potser, d’anomenar”.

Això afirmava en un altre fragment de “Coral romput” (1971). Estic convençut que no li restava valor a eixes enumeracions. En tot cas, a mi, cadascuna d’aquestes paraules, en rellegir-les, em commouen.

El meu homenatge a Enric Valor

Tornem d’unes vacances a Galícia i Astúries. I ja a casa, busque pels prestatges una traducció al castellà del llibre magnífic de Xuan Bello “Historia universal de Paniceiros”. Per a mi fou tot un descobriment conéixer aquest escriptor, en una edició publicada l’any 2002 per Mondadori -poca broma! Ignore què opinen els crítics literaris i companyia, per a mi, sense cap dubte, Bello és un autor de primeríssima línia, postmodern i cosmopolita (per utilitzar els tòpics) que escriu en una llengua denigrada. Aquest retrobament coincideix hui, 22 d’agost de 2011, amb la celebració del centenari d’Enric Valor, que tant de ressó està tenint a la xarxa. Supose que mai s’ho haguera imaginat l’autor de Castalla, quan en ple franquisme redactava gramàtiques i recorria les nostres terres per rescatar rondalles populars i reescriure-les, amb un valencià ric i precís. Una tasca front a la ignorància, amb el menyspreu dels poderosos i censors. Una tasca d’estima per a la nostra llengua, com la que Xuan Bello i altres autors han emprés en favor de l’asturià. Perquè no hi ha llengües grans o menudes, bones o roïnes, de gent civilitzada o bàrbara; només hi ha persones que volen parlar -i parlar en la seua llengua- amb llibertat.

Gràcies infinites, amigues i amics

I sí, ja he fet els 34 anys i em pesen un poc. Així que, de regal, per agrair-vos les felicitacions, us copie un fragment del “Llibre de cròniques” del portugués Antonio Lobo Antunes, que em fa pensar per uns moments que el temps no corre tan de pressa:

“Mai no he sabut quan vaig deixar de ser menut. Probablement quan substituïm els paraigües de xocolata pels bistecs tàrtars. Probablement quan ens comença a agradar dutxar-nos. Probablement quan ens posem tristos. Però no estic segur: no sé si sóc major”

Feliç dia del llibre

Tarda a la biblioteca

Josep Lluís Aguiló

És el capvespre perfecte
que el cantin els que se n’entenen
no en faré cap descripció.
Jo, assegut a la biblioteca,
don gràcies per les mercès
i els volums que tenc a l’abast.
I entenc que tota l’evolució
m’ha portat aquí, per viure el capvespre
perfecte i estar a cobri, feliç,
envoltat de llibres i silenci.
Estalvi del tigre de dents de sabre.

Estic obrint una edició de Blake,
que és el vehicle de Swedembourg,
un home que parlava amb àngels.
I que cantà al simètric tigre i a tenir
“l’infinit al palmell de la mà”.
I me’n ric:
– Ves quin pobre home; parlar amb àngels …
Jo som l’afortunat que parla amb llibres.


Aniversari

Com que malgrat els intents perquè el meu aniversari passe desapercebut, ja sou un grapat les amistats i familiars que m’heu felicitat i, a la fi, m’emocione, aprofite per compartir amb vosaltres el millor regal que m’han fet, fa ja massa anys. És un poema de Benedetti, me’l regalà ma mare, i comença així:

“No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.
No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento…”

Anomia

Que tanquen l’Anomia! Després de 37 anys desapareix el mític local, de nom durkheimià, on encara punjaven jazz i es podia xarrar sense alçar massa la veu. Quedeu avisats els pelegrins que buscaveu hostal al meu barri, Marxalenes

Últimes reflexions abans d’apagar l’ordinador

Últimes reflexions abans d’apagar l’ordinador
Gemma Gorga, de “Llibre dels minuts”
Columna, Barcelona 2006


¿Quant de temps els queda, als llibres, tal com
ara els coneixem? L’olor de les fulles
relligades en l’ordre necessari
per a l’emoció, el pes inequívoc
de la matèria sostinguda entre
les mans, l’elasticitat de la llum
—a voltes còncava, a voltes convexa—
en passar cada pàgina. Imagino
la perplexitat de tots aquells éssers
que van néixer amb l’ànima de paper
—posem els corcs, les aranyes, els àcars,
els insomnes que xuclen la sang blanca
de la cel·lulosa— quan no existeixin
llibres a les lleixes. Penso també,
és clar, en els avantatges derivats
del canvi: les cases s’eixamplaran,
s’estendrà l’espai, apareixeran
parets allà on ja no les sospitàvem.
D’aquesta manera tindrem més metres
cúbics per omplir-los de solitud.

Tristos tròpics

Ara que s’ha fet pública la mort el cap de setmana passat de l’antropòleg Claude Lévi-Strauss, m’ha vingut a la memòria l’inici del seu llibre “Tristos tròpics”, que sempre m’ha encantat (cite la traducció catalana de Miquel Martí i Pol que publicà Anagrama l’any 1969):
“Odio els viatges i els exploradors. I vet ací que em disposo a contar les meves expedicions. Que temps que he trigat, però, a decidir-me! Han passat quinze anys d’ençà que vaig abandonar per darrera vegada Brasil i, durant tots aquests anys, he projectat sovint d’emprendre aquest llibre; cada vegada, una mena de vergonya i de tedi me n’han deturat. I doncs? Cal narrar per menut tants de detalls insípids, tants d’esdeveniments insignificants?”

Inventari d’adquisicions (per diversos mètodes) a la Fira del Llibre

Llibres d’amics: ‘El tàlem’, de Manel Marí i ‘Atzucacs’, de Jordi Sebastià i rareses: ‘Nueve Cuentos y Uno de Propina de Josep Capek’, de Karel Capek i ’20 sueños sobre dinero escritos por niños y niñas’. Per arrodonir el cap de setmana, un tío mític com Alberto Vázquez-Figueroa, m’ha regalat i signat un exemplar de la seua última novel·la ‘Saud, el leopardo’ (ja us faré una ressenya).
Al seu torn, jo he regalat: ‘Per què vivim als afores de la ciutat’, de Peter Stamm amb il·lustracions de Jutta Bauer i ‘El día antes de la felicidad’, d’Erri De Luca.

Feliç dia del llibre

Sam Savage, ‘Firmin’.

“Em vaig adonar, al principi, que cada llibre posseïa un gust diferent -dolç, amarg, agre, agredolç, ranci, salat, àcid-, i segons va anar passant el temps i els meus sentits guanyaven en agudesa, vaig arribar a captar el gust de cada pàgina, de cada frase i, finalment, de cada paraula: totes portaven amb si una ordenació d’imatges, representacions mentals de coses que jo desconeixia per complet, donada la meva limitada experiència de l’anomenat món real: gratacels, ports, cavalls, caníbals, un arbre florit, un llit sense fer, una dona ofegada, un noi volador, un cap tallat, serfs de la gleva que aixequen el cap en sentir l’udol d’un idiota, el xiulet d’un tren, un riu, una bassa, el sol entrant de biaix en un bosc de bedolls, la mà que acaricia una cuixa nua, una cabana a la jungla, un monjo que es mor”.