Category Archives: intimitats

Cadàver

Tornem d’un cap de setmana plàcid. Així que la seua proposta altera la indolència amb què fem el camí cap a casa. És… com convidar-me a veure un cadàver. Això és el primer que m’ha vingut al cap. Li mostre les meues reticències, poc fermes, ben pensat també vull contemplar la desfeta. Què més podríem fer sinó contemplar-la? Així que ens desviem de la carretera. Abans d’arribar a Pardanchinos, ja olora a socarrat. I és que els pujolets que hi ha tot just darrere del llogaret ja estan completament arrasats.
Uns sentits poc afinats ens bastarien. L’olfacte només capta olor a cremat; l’oïda, el so estrident de les cigales i la vista, el color cendra, en diverses tonalitats, això si. Només alguns camps d’oliveres, ametlers o vinyes pròxims als pobles s’han salvat.
Recorde que no porte damunt la càmera. Fem algunes fotografies amb el mòbil. Segur que restaran allí per sempre, que mai no les mirarem.
Arribem fins a Oset, un altre llogaret, preciós. Uns homes reparen els marges dels horts, dues xiquetes ixen al carrer amb les seues bicicletes i cara de voler menjar-se l’estiu. Se’m queda gravada l’escena fins que entrem a Alcublas. Han penjat una pancarta que diu: “El verano és azul”. Han taxat azul i al costat han escrit: negro.
A Alcublas decidem que prou i girem cap a Casinos. Per a què seguir amb el recorregut? És monòton i trist. Continuem el camí en silenci, que ara és un silenci pesarós.
Hi ha qui creu que els morts poden ressucitar. Jo em conformaria amb què aquesta mort no es repetira.

Gràcies infinites, amigues i amics

I sí, ja he fet els 34 anys i em pesen un poc. Així que, de regal, per agrair-vos les felicitacions, us copie un fragment del “Llibre de cròniques” del portugués Antonio Lobo Antunes, que em fa pensar per uns moments que el temps no corre tan de pressa:

“Mai no he sabut quan vaig deixar de ser menut. Probablement quan substituïm els paraigües de xocolata pels bistecs tàrtars. Probablement quan ens comença a agradar dutxar-nos. Probablement quan ens posem tristos. Però no estic segur: no sé si sóc major”

Aniversari

Com que malgrat els intents perquè el meu aniversari passe desapercebut, ja sou un grapat les amistats i familiars que m’heu felicitat i, a la fi, m’emocione, aprofite per compartir amb vosaltres el millor regal que m’han fet, fa ja massa anys. És un poema de Benedetti, me’l regalà ma mare, i comença així:

“No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.
No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento…”