Mandela

Sempre que instal·les la distribució de GNU/Linux Ubuntu va inclosa una carpeta sota el nom “Exemples,” que inclou mostres d’arxius en diversos formats. Fins l’any 2009 o 2010 (quan de temps junts!) hi havia un vídeo on Nelson Mandela explicava el concepte d’ubuntu o «humanitat envers els altres», un dels principis fonamentals de la nova república de Sud-àfrica nascuda despres de l’etapa d’apartheid.
En resum: “Estàs disposat a donar alguna cosa per ajudar a la gent que està al teu costat, perquè tinguen la possibilitat de millorar la seua comunitat?”
Doncs això, en homenatge a Mandela, que va saber bastir una societat democràtica bandejant l’odi i la violència http://ves.cat/gVf0

Anuncis

Qui dirà la nostra història?

Torne emocionat del Claustre de La Nau, d’escoltar, de peu, en primera fila, els poemes rotunds i lúcids de Jaume Peérez Montaner i Marc Granell; la tendresa de Teresa Pascual  rescatant el lèxic familiar, aquell món de pescadors i silencis de la postguerra al Grau de Gandia; la valentia d’Isabel Garcia Canet, que t’arrapa i t’acarona alhora amb poemes com l’inèdit ‘Primavera del 2013’.
Volia contar-vos-ho, deixar constància i recomanar-vos que llegiu els nostres escriptors, no els ignorem, perquè sinó, com cantava Paco Múñoz, que també ha actuat aquesta nit, “qui dirà la nostra història?”.

Calafat

Des de dijous roda pel món una criatura que respon al nom de http://calafat.cat/. A mi m’agrada, i és que treballar amb amics i llibres sempre és un goig

Cues

Sí, el món va a la catàstrofe, però ahir vaig presenciar cues per a aconseguir una dedicatòria d’un llibre de poesia. En concret: ‘Encesa fotografia’, d’Alexandre Navarro

George Moustaki

Recorde els solcs dels discs de vinil a casa dels pares i que, sense saber francés, us puc cantar senceres un grapat de cançons de Moustaki
http://ves.cat/gmCY

Feliç dia del llibre

El poeta Jaime Gil de Biedma va tenir una bona pensada. Volia ser poema. Algú dirà “ja hi som, capricis de poeta” i que és un malabarisme verbal. Pot ser-ho, però no és cap banalitat. El que compta ací és la intenció. El somni. La seua força. No aspirava a ser només un bon versificador, anhelava més: ser el poema mateix, la seua carn i el seu esperit, l’electricitat que travessa el veritable poema. Guardada aquesta perla en el rebost de la memòria, se’m fa present de tant en tant, i he gosat també fantasiejar -no fóra cas, pensava tot desmesurat- que com a lector el meu afany suprem, posats a demanar, seria ser llibre. La decepció vingué quan vaig comprovar que el novel·lista Amos Oz m’havia guanyat la partida: ell, de menut ja volia ser llibre (…)
La meua ambició era ser les històries que llegia; ser la passió, el dolor, l’amor i el desfici vital dels personatges que recreava amb la lectura. Cobejava ser el somni sublim i la mitjania màxima, la tragèdia i la rialla desbocada, sense oblidar la tragicomèdia sense límits d’un individu d’un temps, el nostre, sense fronteres. Els lectors, no us ho perdeu, des del nostre anonimat absolut, també tenim els nostres somnis, volem llegir no només els llibres sinó el nostre món; viure i veure l’univers com un colossal mapamundi de paper, d’històries infinites, on les unes ens duen a les altres, sense principi i sense fi.

Continua a: “Països de paper. Notes sobre literatura” de Francesc Calafat, Catarroja, editorial Afers:2013. Pàgina 19

Cadàver

Tornem d’un cap de setmana plàcid. Així que la seua proposta altera la indolència amb què fem el camí cap a casa. És… com convidar-me a veure un cadàver. Això és el primer que m’ha vingut al cap. Li mostre les meues reticències, poc fermes, ben pensat també vull contemplar la desfeta. Què més podríem fer sinó contemplar-la? Així que ens desviem de la carretera. Abans d’arribar a Pardanchinos, ja olora a socarrat. I és que els pujolets que hi ha tot just darrere del llogaret ja estan completament arrasats.
Uns sentits poc afinats ens bastarien. L’olfacte només capta olor a cremat; l’oïda, el so estrident de les cigales i la vista, el color cendra, en diverses tonalitats, això si. Només alguns camps d’oliveres, ametlers o vinyes pròxims als pobles s’han salvat.
Recorde que no porte damunt la càmera. Fem algunes fotografies amb el mòbil. Segur que restaran allí per sempre, que mai no les mirarem.
Arribem fins a Oset, un altre llogaret, preciós. Uns homes reparen els marges dels horts, dues xiquetes ixen al carrer amb les seues bicicletes i cara de voler menjar-se l’estiu. Se’m queda gravada l’escena fins que entrem a Alcublas. Han penjat una pancarta que diu: “El verano és azul”. Han taxat azul i al costat han escrit: negro.
A Alcublas decidem que prou i girem cap a Casinos. Per a què seguir amb el recorregut? És monòton i trist. Continuem el camí en silenci, que ara és un silenci pesarós.
Hi ha qui creu que els morts poden ressucitar. Jo em conformaria amb què aquesta mort no es repetira.

Hostal Maruja, Platja del Pinet

Una setmana després encara no he escrit res. I això que uns instants després, ja havia decidit que volia escriure sobre la felicitat. No pot ser tan complicat escriure unes línies sobre un tema tan amable i que ningú m’ha imposat!

La felicitat de qui? Dels estiuejants de la postal? La meua felicitat durant aquell cap de setmana a la Platja del Pinet, d’Elx? La que ens encomana l’estiu? Uff, què sé jo? La felicitat de qualsevol i per qualsevol raó. No la felicitat a mitges, agredolça. No. Una felicitat radiant, rabiosa. L’única que mereix eixe nom.

Cada vegada que mire la postal, el primer que veig és un café. Encara és matinet, just abans de l’esmorzar. Hi ha un jove que pren café. Ben bé, ha demanat un café, l’ha xarrupat i ha deixat la tassa a la taula. Ha girat el cap ja fa una estona per guaitar la mar. I així vol que el retraten. No és que siga un maniàtic i rebutge que el seu rostre aparega en la fotografia. Protagonitzar aquesta escena potser ja em faria feliç.

També hi ha la xicona que estrena bikini groc, la dona que llegeix un llibre i tampoc alça la vista, un gos i, ep, el fotògraf que es reflecteix en l’espill de la porta que dóna al porxo, com Velázquez a “Las Meninas”! Fou el meu primer comentari i era un detall que no havia passat desapercebut a la resta del grup. Com supose que a ningú de vosaltres, si és que algú em llegeix.

Que no reïsc, vaja. Us parlaria de les meues vacances infantils a la Platja de Venècia, al Grau de Gandia, ara assetjada pel port comercial, però això ratlla la nostàlgia.

O de les casetes de pescadors de El Puig
, enderrocades el 2009 en compliment de la Llei de Costes i que vaig descobrir, recórrer i fotografiar detingudament i perplex uns mesos abans, però això ratlla la desolació.

O del 600 de mos pares, serpentejant la carretera del far de Cullera, però això ratllaria, què sé jo… no, no és felicitat.

Tornaré a dir el nom que et defineix: Platja del Pinet. O era la Platja del Portitxol, a Xàbia?

Ací podeu llegir els escrits de L. S , S. R i D. A

Els peixos no tanquen els ulls

Embadalit llegint l’únic llibre que m’enduc a casa enguany de la Fira, regal de Lluïsa Cifre: “Els peixos no tanquen els ulls”, d’Erri de Luca, un relat de quan era un xiquet de 10 anys al Nàpols de la postguerra. Encuriosit per la biografia de l’autor, que començà a publicar als 40 anys: abans militant de Lotta Continua durant els anys de plom italians, camioner, manobre; amb gust per l’alpisme o per traduir la Biblia.

Feliç dia del llibre (7 aforismes de Joan Fuster)

Ningú no s’ha d’enganyar: dir “bon dia” ja és fer literatura.

Els matemàtics són una mena de poetes fraudulents, que, de fet, intenten l’única poesia possible.

Les neurastènies, ben administrades, sempre han donat un cert bon resultat. La poesia lírica, per exemple.

Els versos que canten a l’amor han estat escrits després, ja en una estona de tedi o desesperació -i per tal de remeiar-la.

Creieu-me, que és una recomanació feta de tot cor. Llegiu Bertrand Russell. No és un filòsof, és un desinfectant.

Hi ha una manera de llegir novel·les que consisteix a no veure-hi sinó simples -i gratuïtes- xafarderies sobre desconeguts. És, cal dir-ho, la manera de llegir-ne més senzilla, estesa i atractiva.

La meua posteritat serà de paper.

1962-2012
50 anys de ‘Nosaltres els valencians’